Hola a tots!!
Us comparteixo algunes reflexions personals, desitjant que us siguin d’utilitat i d’interès…
Viure en tràfec, sense a penes pauses, amb descansos abduïts per la imposició del què passa al voltant o el que fa tothom. Descansar sense pensar per pensar sense descans llavors i per continuar perpetuant i projectant el nostre dia amb un “copiar i enganxar” en l’endemà.
Vivint moltes vegades sense gaire sentit, només sentint lleugerament com els petits plaers es permeten treure el cap i amb timidesa dir-nos que ells hi són en cada moment, que els podem notar més si tan sols ens traguéssim les cordes que ens lliguen a la monotonia homologada culturalment. Fem el que toca. Toca viure condicionadament. Toca fer el que fa tothom perquè sinó seria massa estrany i no tindria sentit, diuen. Potser fins i tot seríem apartats del grup,… mal vistos. Cal fer els mateixos horaris, les mateixes coses. Cal tenir parella per ser feliç, o tenir fills. No hi ha massa llibertat, ja que la normalitat social és restringida i altament normativitzada en el bo i el dolent del sentit de la vida.
Feina, esdeveniments socials, tradicions, futbol, caps de setmana iguals
d’activitats sense variar-ne o experimentar-ne de noves. La comoditat de la rutina, la
monogàmia dels sentiments i del viure ens fa sentir-nos inconscientment
empresonats en el pas dels anys; uns copiats als altres. Que
ràpid que passa el temps igual, que diferent i a poc a poc que ens passarien
els anys si fossin diferents. Envellim sense acceptar-ho, mirant-ho de reüll.
Tabú, com la mort. Ja hi serem a temps a fer tot allò que volem, però ara
toquen altres coses perquè la realitat no ens ho permet, necessitem
mantenir-nos, tenir diners per gastar-los en la salut que hem perdut
treballant. Tenir diners per pensar que ens permetrà ser més feliços o per
amagar-nos darrere objectes i propietats absurdes.
Davant
de tot això?… Tu,
n’ets conscient de com vius? Ja penses en quant de temps et
queda de vida? Tens en compte que en un moment un diagnòstic o un accident pot
canviar-ho tot i que tot canviarà de sentit? Saps com vols
passar el teu dia, un dilluns, per exemple? En per què fas allò que toca i
t’excuses en dir que està muntat així? O penses en expectatives d’anys en lloc
de pensar en la fragilitat de la vida?
Aquestes són algunes de les preguntes que, si ens les fem sovint, ens alliberen
de pors, preocupacions i frustracions. Ens desperten i ens omplen de motius per
mirar i riure veient tot el que podem fer. Tots tenim la intel·ligència com una virtut d’utilitzar-la
primerament al servei de la felicitat. Per mi no caldria
utilitzar-la per a res més, és un “més a més”.
El benestar emocional és un estat més o menys crònic en funció de l’entrenament que tots tenim el deure i obligació de fer. Pensa que pensant des d’una cadira amb els ulls tancats, podem canviar totes les nostres conviccions, si volem, és clar, o si tenim temps, potser.