“Ja és de matí a la Vila del Pingüí !!!”diu un porc despullat amb botes vermelles i amb ulleres de sol dalt d’un arbre amb un megàfon anunciant que el sol adormit i malhumorat acaba de llevar-se sortint d’entremig de les muntanyes donant una forta empenta a la lluna que surt disparada cel enllà mentre un dinosaure de grans dimensions apareix darrera d’ell dient: “Soc l’hivern, iaaaaa!!!!” bufant amb tota la seva força en direcció al poble on viu el doctor Norimaki i la seva família que s’abriguen de seguida sobtats per l’arribada prematura de la neu i el fred.
“Les nenes maques al de matí, s’alcen i reguen, s’alcen i reguen, les nenes maques al de matí, s’alcen i reguen el seu jardí”. En Sembei, nom del doctor en enginyeria i gran inventor, li pregunta a la seva gran creació, la nena robot anomenada Arale, a on ha après aquesta cançó. “Ens ho ha ensenyat la Senyoreta Yamabuki avui mentre ens canviàvem a la classe de gimnàstica”. “Li he vist les calcetes de maduixes a la senyoreta Midori!!!” diu la nena. El professor cau a terra mig orgasmat mentre l’Arale i el seu inseparable germà Gatchan, un nen de dos anys amb casc i ales que vola tota l’estona i menja metalls i deixalles, es miren perplexos mentre expressen un “oioiooooo i un “cupi, cupi” al veure al doctor en aquell estat delirant de fogosa excitació. “Quina enveja, quina enveja!!, jo també les vull veure, jo també les vull veure!!” diu ell perpetuant el seu frenesí i gran calentura sexual que porta reprimida des de la infància.
En Sembei traça un laboriós pla mitjançant càlculs matemàtics i físics complexes i un cop acabat li encomana a les seves dues criatures que busquin els animals que hi ha a la llista i els portin a casa. Un pardal, un porc, una granota, un ratolí, un elefant amb closca de tortuga, un ou a punt d’esclatar, un cuc, una larva de mosca i un grill curt de vista són els escollits per aconseguir veure les calcetes de maduixes de la guapíssima mestra ingènua d’ulls bonics i cabellera rossa. Comencen els assaigs cronometrats al segon on cada una de les bèsties es situa en l’ordre i el lloc del camí de l’escola que els ha assignat el professor. Arriba el moment de la veritat i quan surt la Midori de l’escola, el doctor mira el cronòmetre i dona l’ordre de sortida al ratolí que engega a córrer a tot drap però que de seguida ensopega amb una pedra i, de l’enfadada, mossega un cordill que aguanta a una catapulta que llança l’ou del pollet. Al caure a terra s’esberla i neix el pollet que veu un cuc a davant seu i el persegueix per menjar-se’l però el cuc salta i va a parar davant l’elefant qui no suporta els cucs i aquest li tira pedres i una toca el play d’un radiocasset que s’engega i surt una gravació on anima a la larva a mostrar la seva valentia transformant-se en mosca i sortint volant. La mosca recent nascuda té molt d’orgull i vola passant davant una granota que no dubta en estirar la llengua per empassar-se-la. La granota, tipa, li agafa son i es posa a dormir en un llitet preparat allà al seu costat que està sobre una fusta on a sota i al bell mig hi ha una pedra que fa l’efecte balança. El pes de la granota fa pujar l’espelma encesa que es troba a l’altre extrem de la fusta. A sobre la flama hi ha la metxa d’un coet que s’encén i surt disparat. El grill, al veure’l, li dispara amb la seva pistola làser però té mala punteria perquè no hi veu gaire bé i toca el cordill d’un globus inflat amb heli que s’escapa enlairant-se fins a tocar el sol que s’empipa i el mossega explotant-li a la boca. El sol queda adolorit i trasbalsat i li cau una gota de suor que va a parar al cap del pardal que està dormint dins la pipa de fumar apagada que té el porc aguantant-la amb la boca. L’ocell es desperta i comença a aletejar fent pessigolles al nas del porc qui, després d’uns segons ben calculats, eixavuira de cara al pagerol que apareix, de sobte, just davant la senyoreta Yamabuki a qui se li alça la camisa bruta d’hortalà i no pas la faldilla blava amb flors grogues que portava la bonica mestra desitjada carnalment pel geni Sembei. Ell cau desmaiat a terra entre les mirades incrèdules de les còmplices bèsties, la nena robot -oioiooo-, el nen volador-cupi, cupi- la senyoreta i el pagerol esgarrinxat. El pla de les calcetes de maduixes ha fracassat per ben poc i això és una cruel derrota pel pervertit i bavós professor.
Akira Toriyama, genial dibuixant i còmic japonès però, per sobre de tot, meravellós humorista, pioner i representant d’un humor intel.ligent i sublim carregat d’un surrealisme trepidant i sorprenent, va crear amb tant sols 25 anyets, el que per a molts n’és la seva millor obra, “el Dr. Slump” l’any 1980 abans d’aconseguir saltar a la fama definitiva a nivell mundial amb la seva segona sèrie “Bola de Drac” per la qual va esdevenir el principal geni i representant de l’anime i el món manga. De genis en surten molt pocs per naixement, un entre milions de persones i Toriyama va ser un nen que ja apuntava maneres a través del seu humor absurd que atrapava, embadalides, a la majoria de persones que seguien les seves sèries. Entre elles els nens i adolescents catalans que vam poder ser sorpresos per TV3 l’any 1987 quan va estrenar la sèrie trencadora i impertinent.
El Dr. Slump i Bola de Drac han fet més pel català als anys vuitanta i noranta que qualsevol altra artista -Sau, Sopa de Cabra, els Pets, etc..- o intel.lectual del moment. El poder i la força d’atracció entre els infants, adolescents i joves catalans de totes les condicions era inaudit i sorprenent generant l’interès, l’aprenentatge i el perfeccionament de la llengua catalana de molts nens catalans castellanoparlants. Els “ganàpia”, “carallot”, “tòtil”, “gamarús”, “poca -solta”, “tros de quòniam” i “pòtol”, entre altres, són els renecs noucentistes de la renaixença catalana que utilitzaven els sublims actors de doblatge. Agraïment etern a ells i als que fa poc que se’ns n’han anat, també, a trobar-se i a seguir les aventures juntament amb el geni japonès.
L’immens efecte domino va obrir un món de sentiment de pertinença i alineació emocional que ens connectava a la generació Toriyama entre nosaltres perquè era una filosofia de vida, una filosofia on l’alegria, l’amor, l’enginy i el goig per viure eren infinits, on un nou tipus d’humor venia per quedar-se, i que, a molts, ens va fer canviar part de la nostra manera d’entendre el món optant per copiar i adoptar el model Toriyama com a màxim referent filosòfic i humorista de la nostra existència esdevenint un Déu més al cel a qui hem adorat sempre. Arale i Goku són els nostres herois i profetes enviats a la terra, un dels sentits de les nostres vides, així com sona, perquè de sentits n’hi ha molts a la vida però de filosofies bones i encertades com aquesta, ben poques.
Goku, el nen extraterrestre que venia a destruir la terra però que es va donar un cop al cap i va canviar de personalitat, acaba essent un infant divertit i innocent com l’Arale, el seu alter ego femení asexual, ingenu, innocent i immadur, ben plens de bondat però amb poders sobrenaturals i exagerats, així com el Follet Tortuga n’és del Dr. Sembei, ambdós uns personatges clarament narcicistes i humils alhora, de doble personalitat, però, sens dubte, els millors genis en robòtica i arts marcials, sexualment calents i eternament fracassats dins el món de les fèmines, que es regeixen per l’instint primari fonamental de cardar el màxim possible i de poder contemplar les millors i més belles dones representades, en la mateixa proporció i desig, per la senyoreta Yamabuki i la Bulma -amiga d’en Goku-, el desig eròtico-sexual utòpic de molts adolescents catalans, entre ells, un servidor.
Akira Toriyama traça personatges amb una psicologia ben definida, amb uns objectius i temperaments molt marcats dins la sèrie com en Suprunaman- la paròdia del mític Superman- que és un dels preferits de tota la comunitat Araleiana. Un heroi gras, que va de guaperes però és lleig i poc eixerit i en què totes les missions li surten malament i que porta sempre una motxilla plena de prunes confitades així com l’Home de Caramel Número 4, en principi, un robot dolent creat per un científic malvat però que es torna bo quan s’enamora de la divertida Arale però no gosa mai dir-li i acaba ampliant la llista de les sagues de mascles frustrats i encabritats sexualment de Toriyama. El Rei Nickochan i el seu servent són els altres dos extraterrestres de personalitat i intel.ligència marcada cap avall, que, com en Goku, venien a destruir la terra però qui la Gatchan se’ls menja la nau quan estan a punt de disparar el raig làser final. El rei de l’espai i la seva espècie tenen el seu cul al cap i no porten calçotets com els hi pregunta l’Arale rient amb el seu somriure entendridor, propagós i estrafolari que ens ressona sempre dins els nostres records despertant-nos una gran rialla i canviant-nos l’ànim. El pet que s’escapa dels colonitzadors els fa perdre el coneixement perquè el nas és al costat del cul que és el mateix que ens vol transmetre Toriyama sobre la vida al meu entendre: la vida pot ser una merda perquè moltes vegades ens posa el cul al cap i ens empastissa i ens fa caure a terra, llavors, per nassos -encara que siguin al costat del cul- cal aixecar-se utilitzant l’humor i l’amor. Enriem-nos-en de tot, per començar, de nosaltres mateixos i després dels altres, de la vida i de la naturalesa perquè l’humor és la resistència i al mateix temps és el poder més fort i indestructible com l’amor que genera. No li busquem sentit ni perquès a determinades coses de la vida, associem l’absurd per extreure’n alegria i felicitat. Els que continuem vius, per sort podrem seguir gaudint amb els nostres fills de tardes i tardes de Toriyama i de rialles.
Akira, ets el més gran de tots els temps. Gràcies mestre, per compartir el teu univers de fantasia amb tots nosaltres. Descansa si et deixen tots els teus personatges i amics que de ben segur us ho passareu teta. Oio!