Per fi demostrat. Sens dubte. Clar i contundent. Eco, eco i eco multiplicat per milions de milions de vegades de repeticions. Ones i ones a dojo que volten perdudes encara dèbilment per l’univers amb continu creixement, ambiciós i sense parar. I mira, ves per on, resulta que ens tornen a “plantar” davant dels morros, que tu i jo som una absurda conseqüència d’antics fenòmens supraestratosfèrics.
I malgrat això, encara ens sentim importants i diferents; no tan exagerat com els buits milhomes que t’avancen prepotentment veloços amb el seus cotxassos o tants i tantes que et miren per sobre l’espatlla i es creuen superiors i molt diferents; eternament joves i plens de salut. Pobrets. A aquesta tipologia d’humans sí que els cal una bona dosi d’ones que els facin gravitar “al bany maria” les neurones mal connectades. Absurds ells, més que els humilsconscients de la nostra fràgil vida que frisosament busquem omplir de motius per a no defallir tot espiant el cel infinit.
Mira, omple, observa, raona, accepta el que moltes religions s’obsessionen a tapar: el sense sentit i l’absurditat de la vida. Per això, del seu invent mitjançant éssers intel·lectualment superdotats – buscadors de tresors de sentits–, artífexs del sentit vital profund i final. Fes-ho sense fissures perquè la veritat és massa greu; Profundament dolorosa.
Però tu sigues valent i festeja-la –si vols– i gravita i gravita amunt, amunt. No paris, i gira llavors per enganxar-te a la corrent generada per l’ona veloç de l’eco primer. Big, bang! Un dia va començar tot. Segur? O era un recomençar? Tot comença i acaba i algunes coses són immortals –diuen– com l’univers i l’au fènix. Tenen origen?, o tan sols canvien? Organització universal, si us plau!
No m’estranya que no hi hagi cap astrofísic amb el cap ben moblat. És massa dur. Ells ho saben i hi conviuen dia a dia. No poden fugir-ne. Embadalits i mirant-s’ho fins i tot perplexos, sense poder-hi fer res. Com davant dels meteorits? Sí, sí. Tan sols fa un mes, una pedrota despistada de centenars de metres va passar rascant-nos dissimuladament el cel i sense avisar –la molt cretina– i ni els més experts s’havien assabentat de la seva existència! Desvergonyida! Aiiii! Aquest cop ha anat de poc!
Potser a la propera ens envien al món del mai més i en un obrir i tancar d’ulls desapareixem més fulminantment que els pobres dinosaures fossilitzats que encara esperen una resposta piadosa del que ha passat. Pobrets. Però pobres de nosaltres. Pobres humans que ens definim molt intel·ligents i ens creiem per sobre de moltes i moltes coses. Ens pensem que sabem molt i no sabem gairebé res. Si, senyor, gran Sòcrates, digues-nos que no sabem res i, encara pitjor, que no controlem gairebé res.
Quan l’esgotada terra ens expulsi, quan expulsi aquesta malaurada plaga d’infectes humans que som, torturadors i abusadors sense pietat del nostre planeta, quan se n’afarti, ui!.., en un obrir i tancar d’ulls es sacsejarà i amb un parell d’estirabots, sigui a través del canvi climàtic o d’un Ebola expandit fora de les fronteres controlades de la misèria, o d’una grip aviària imparablement mortal d’un ànec que, volant despistat, s’equivoqui d’estat artificial
i traspassi fronteres, s’enamori equivocadament d’una gallina, s’independitzi i ens infesti. Llavors,
sense adonar-nos-en, estarem caputs!, voilà, arrivederci, c’est fini.
Ai, quina por, quina angúnia! Potser per no pensar en tot això i atabalar-nos, hem d’emmirallar-nos amb gent per exemple rica, guapa i bona futbolista a qui els seus trastorns narcisistes de personalitat els anestesien de sentits vitals profunds. No en tenen més a dins o potser ens enganyen a tots no volent pensar més enllà? Es refugien conscientment en efímers i inútils aspectes que no serveixen absolutament per a res davant les despietades i infal·libles lleis de la natura i l’univers. Així doncs, si la seva actitud correspon a una elaborada estratègia, els faig una reverència sobre la seva fórmula de vida i de felicitat i els envejo l’èxit i intel·ligència superior.
La felicitat–aquesta delícia buscada per tots– la que ha fet embogir a tants i tants filòsofs i pensadors, ha de ser desgranada amb dosis de reflexions que ens generaran positives i intenses sensacions amb consegüents motivacions vitals. Sempre amb l’evidència de saber que, decidim el que decidim, la definirem partint d’uns motius i sentits vitals universals absurds. Però nosaltres serem ben i ben feliços, ja que l’haurem elaborat a consciència i per això el seu significat serà tant potent. I això és ser intel·ligents. Perquè l’únic ús i sentit que té la intel·ligència és la de ser feliços.