M’ho vaig haver de mirar dues vegades. Tots els que estàvem escoltant la classe del màster vam quedar bocabadats. Paco Cabello- per mi el millor metge sexòleg espanyol- ens va comentar que segons el Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS), en les últimes dades disponibles pertanyents al 2009, a l’estat espanyol, qualsevol parella que es formava (de tot tipus de condicions socials, econòmiques i d’edat) , només un 20,3% arribarien a complir 10 anys junts de relació (amb o sense convivència). Per tant la majoria absoluta es separarien, clar símptoma de que la societat està en crisi i per tant en canvi. Probablement una de les transformacions més importants a nivell global que ha viscut mai la humanitat.
Una de les principals explicacions és la de que les persones que viuen en els països desenvolupats han tingut accés i han arribat, ja fa alguns anys, a uns nivells molt elevats de coneixement i de benestar la qual cosa ha fet que les societats resultants en siguin molt més crítiques en gairebé tot i consegüentment busquin la felicitat a través de la llibertat de pensament i acció. Per tant, dins el procés d’alliberament cultural actual, també les relacions humanes íntimes d’avui dia i especialment en les que es recolzava i construïen els fonaments de la societat- la parella i la família- estan en una profunda metamorfosis. L’accés a la informació i al contrast d’aquesta és tan fàcil avui dia, que ens permet desprendre’ns d’esclavatges tradicionals abanderats per sistemes polítics i socials, dogmes i religions que reprimien i confinaven a l’individu a la inhibició de moltes voluntats . Despresos doncs de rigideses, la majoritària cultura de les persones d’avui dia ens deixa despullats de tabús, pors i normes tiranament il·lògiques i algunes inhumanes que coartaven la independència, la felicitat i la salut del ser humà, fins fa pocs anys, a través de la pressió social de fer el que tocava.
Si mirem les estadístiques dels països de centre Europa, nord-d’Europa o les de casa, es separen o divorcien la gran majoria de parelles arribant a valors actuals del 72% com a Finlàndia. A Japó i a molts països europeus, tenir parella fixe ja no és la primera opció de vida afectiva. Com a resultat, hi ha molts tipus de parelles diferents, famílies i persones soles que configuren aquesta nova realitat social.
S’ha arribat a la conclusió que hi ha tres elements bàsics en les relacions de parella : passió, intimitat i compromís. Aquests estan influenciats per la complexa interacció entre la biologia i l’aprenentatge de la nostra espècie.
Com que la passió o enamorament biològicament a tots se’ns envà- els últims estudis parlen de que dura un màxim de 3 anys- la majoria de persones no s’hi conformen i busquen enamoraments alternatius/infidelitats o separacions i canvis de parella per tal de recuperar aquesta emoció tan forta. O per lluitar contra la desmotivació pròpia de tota relació llarga, una opció que guanya enters i que s’està posant de moda a Europa i nord-amèrica dita líving, o sigui, tinc parella però cadascú viu a casa seva i ens veiem el just i necessari. Així s’evita el desgast de la convivència en els tres elements mencionats.
Respecte a la intimitat, degut a la crisi de valors, representat per l’egoïsme, l’individualisme, la búsqueda de satisfacció immediata, la poca cultura de l’esforç i la manca de compromís, li fan escac i mat provocant-li ferida de mort. I per què no dir-ho, també la biologia busca en els nostres instints primaris, establir noves intimitats emocionals perquè són més emocionants i millors que la tinguda ja que tot a la vida cansa per llei natural.
Per últim, ens queda el que durant centenars i centenars d’anys ha fet funcionar la parella, les famílies i per tant les societats tal i com ens han arribat avui en dia: el compromís. Compromís l’un amb l’altre de tenir un projecte, d’una economia compartida, compromís de no fer-nos mal, de reprimir la nostra poligàmia biològica i enganyar-nos en la monogàmia, compromís de fer créixer junts a les cries, compromís de cuidar-nos quan estem malalts o som vells, compromís de no deixar-nos sols en aquest món cruel, compromís d’estimar-nos i de lluitar per la intimitat i de molts altres compromisos, però sobretot del compromís de seguir amb un model organitzacional i social imposat també des de part de la nostra biologia que busca un vincle pseudo-monogàmic –monogàmia imperfecte que diuen els experts- o sigui, més aviat un vincle afectiu llarg però potser no per sempre ni amb fidelitat sexual ni emocional exclusiva.
Les estadístiques i les dades parlen per si mateixes. La ciència des de Darwin també. El canvi social i el dels seus pilars és imparable i segurament mai tornarà a ser el que era. És per això que ens cal aprofitar aquest moment, aquesta oportunitat, per crear una era molt millor per tothom. Un món on els valors han de ser l’eix principal en la vida de cada persona i els hem de practicar i aplicar en tot, especialment en les nostres relacions, però aquests mai han de servir per a fer lligadament infelices a les persones amb el raonament del : “ això és el normal de tota la vida”.https://vic.psigma.cat/terapia-de-parella-a-vic/